Introducció

Donat que els temes de què s’ocupa Carducci són tan diversos, la lectura dels seus escrits ens ofereix un ampli espectre de registres estilistícs. Quan transcriu les lliçons universitàries el seu dictat és clar, distés, capaç de grans síntesis, com quan traça el fresc de la fortuna de Dant o segueix pas a pas les etapes que van portar Giuseppe Parini a escriure Il giorno. Quan ha de commemorar alguna personalitat, l’estil es torna més expressiu, sense oblidar però, l’anècdota i la broma amb què ens fa més properes unes figures tan excepcionals. Si, a més, ha de fer front a qüestions filològiques i erudites, llavors redacta amb to calmós i atractiu, nítid i racional. L’estil solemne de les pàginas polémiques és tota una altra cosa: l’agitació política o la fogositat dels seus ideals topen amb l’estupidesa de la gent mediocre. Carducci no podia suportar en absolut els aficionats, els incompetents, els presumptuosos, els responsables de la decadència d’una nació i d’una cultura que, segons ell, només hauria pogut alçar-se de nou amb «estudis seriosos». Visceral i intransigent, mai no va refusar la confrontació, la batalla de les idees, sobretot quan es tractava de defensar la pròpia obra. En efecte, motius d’enfrontament a Carducci no li’n faltaren, no sols pel seu caràcter de toscà sorrut i impulsiu, sinó perquè, en una societat corrupta i mesquina, com ho eren a Itàlia les generacions que visqueren l’endemà de la unificació política nacional, les seues aspiracions eren encara les mateixes que les dels homes del Risorgimento, que havien combatut en nom d’una forta consciència moral. En les relaciuons de Carducci amb la política sempre és l’educador qui intervé, sensible, sobretot als problemes de l’escola, i conscient que aquesta era la millor eina de formació de la consciència nacional.